Amb uns resultats més que satisfactoris, ja hem cumplit amb la 12º Pujada a la Nevera d’Atzeneta.
Després d’una bona matinada i 50 minuts de cotxe replegarem els dorsals de la cursa i ens prepararem adequadament: dorsal a la samarreta, escalfament i un ioguret…
Per cert, aquest cop ens a acompanyat una companya de treball d’en David, la Marian, una neófita en aquestes coses de correr per muntanyes, pero que ha començat amb força, com veureu després a les classificacions.
La cursa començà com sempre: corrent y cap a amunt, a poc a poc, peró sense parar. Ben pronte David prengué l’iniciativa i després d’una caigudeta matinera (encara no estaba bén despert) marcá el ritme de la marxa. Redéu, vull unes cames més llargues…
L'arribada al primer control fou en grup, després d'una baixada que ens ajudà a recuperar-mos de tota la pujada correguda (i, de vegades, caminada) des de l'eixida. Dos glops, mig plàtan i a seguir...
La següent pujada era un poc més dura, amb més desnivell mantingut fins a arribar a la pista de ciment. D'açó donen fe aquestes fotos. Per cert, la posse corredora de David era per a la foto...
A partir d'ací, o David i Juan possaren una marxa més o jo baixare una, no sé. Pense que és possible l'última opció. Es cas es que, a poc a poc la distància va anar augmentant a poc a poc fins a arribar aproximadament al control de la Nevera.
A partir d'aquest punt. durant uns 7 o 8 kilómetres, sempre tenia a la vista a Juan i David peró no era capaç de reduïr la distància, sino que més bé anava augmentant de manera lenta peró constant fins a la meta. És el que sol passar quan el cap vol peró les cames ja et diuen que ja no tiren més... i l'única opció és seguir a la teua marxeta i no intentar fer més del que pots.
Finalment, els resultats a la meta foren aquestos:
David - 2:47:36 - posició 142
Juan - 2:47:36 - posició 143
Ferràn: 2:51:51 - posició 171
Marian: 3:30:07 - posició 360
Lo dicho, bons resultats, amb una rebaixa per la meua part d 6 minuts respecte del temps de fa dos anys, bones sensacions de cara a la MIM i el millor: cap moléstia muscular en tota la cursa. I uns "tiempazos" de Juan i David (i també de Marian que, si no recorde mal, només du 4 o 5 curses).
Via lliure fins la MIM. A correr!!!!!
Via lliure fins la MIM. A correr!!!!!
Aquest any la roda bona a seguir és la de Juan, ...el tio em va dur fins la meta, quant la cervesa encara estava fresca. :-))
ResponEliminaEnhorabona sobretot a Mariam, perque començant com esà, i els temps que està fent... no li veig el sostre.
Molt bon reportatge, Fer. fins la pròxima quedada.