Doncs sí, així és. Ahir, per fí, i després de potser més de 5 anys hem pogut fer el que teniem encara pendent. Ja era hora de coneixer la tan dessitjada ruta per la Serra d'Espadà i, a més, quina manera millor que fer-ho amb els teus amics (i algú més que ja está també en aquest grup...).
Paco i Manolo, que eren els nostres guies, ens van dur a través de 14 quilómetres i un poc més de 3 hores, per uns paratges que tots els demés desconeixiem i, de veritat que podem estar-lis agraïts perque va valer molt i molt la pena.
La Serra d'Espadà no té res que envejar a altres paratges de la nostra provincia, com ara el nostre benvolgut Desert de les Palmes o Penyagolosa. Aquesta zona té les seues peculiaritats: molta vegetació amb boscos de pí, carrasques i sureres i, sobre tot, una gran quantitat de desnivells, amb pics que passen els 1000 metres. Només hi ha que assomar-se des de el Pic Espadà i veure la quantitat de muntanyes i muntanyetes que l'envolten.
Respecte de la ruta, es tractava d'un recorregut circular amb inici i fi a Aín. Comencem eixint en direcció al Calvari, cap a la piscina i després agafant la variant cap a la dreta pel Barranc de la Caritat, que passa per l'Arquet i el Molí del mateix nom.
Poc a poc el terreny va guanyant altura fins a arribar a la variant que ix a l'esquerra cap al Castell. A partir d'aquest punt s'inicia una forta pujada que ens durà fins la carretera CV200, al Coll de l'Ivola. A uns 20 metres per l'altre costat de la carretera ix la continuació de la ruta cap al Pic d'Espadá, que ens du per una preciosa senda que atravessa sureres, i tres tarteres que et fan mirar ben bé per on xafes.
Finalment, després d'una última pujada prou vertical (la més dura de tota la marxa), arribes ben bé al cim del Pic d'Espadà, aproximadament a 1100 metres d'alçada. Moment per a fer fotos, recuparar les forces i afluixar la bufeta...
La baixada fins a Alcúdia de Veo pot ser tot lo dura que tu vullgues. En el nostre cas ho va ser prou per a quasi tots: un bon trot d'uns 500 metres de desnivell que el duen directament del cim fins a la vora del poble en uns 38 minuts, que ens deixaren les cuixes ben maduretes. Qui més i qui menys caminava... diguem de manera extranya.
Afortunadament, a partir d'aquest punt tornarem a l'esperit senderista d'aquesta jornada.
Un cop passat Alcúdia de Veo, següent referéncia de la ruta és Veo. Per a hi arribar hi ha dues opcions: seguir la carretera o coneixer el terme pel traçat que marca el GR36. Aquest és el més atractiu, fresc i amb ombra, encara que hi ha que vigilar bé el pas per qué quasi tot el tram és una séquia i és fàcil possar el peu a l'aigua.
Finalment, arribem a l'ultima etapa de la ruta: Veo. El poble el deixem abans d'entrar per qué el GR36 que anavem seguint ens diu que ens queden 3,2 quilómetres per arribar a Aín. Com deie Pacosolde, encara ens quedava "uno de segunda": el Coll de Veo. Una pujada no molt llarga per a passar a l'altra vessant que transitem sense cap dificultat.
Una vegada passat aquest punt, arribar a Aín es "coser y cantar": una baixada suau amb el poble tot el temps a la vista pel costat oposat pel que haviem començat a caminar unes 3 hores abans.
La recompensa ens esperava al poble en forma d'esmorzar: un bon entrepà de truita amb pernil (pa amb tomata, naturalment), olives i... una magnífica aixeta de Voll Damm que ens va omplir 5 jarres.
Menció apart en aquesta jornada es mereix l'amic David: tot un exemple de força de voluntat i d'afició als amics, a la muntanya... i a la Voll Damm també, qué collons!! Si bé uns problemes físics li van impedir marxar amb el grup, no foren suficient per evitar que agafare la seua bicicleta i, seguint una ruta desconeguda per a ell, arribare a Ain en temps suficient per a treure-n's dues cervesses d'aventatge. I després, tornar a Castelló, cuidao.
En resum, una jornada que, n'estic segur, recordarem pot ser més que alguna de les curses que hem fet cadascun de nosaltres i que ens fa sentir, si cal, un poc més grup i un poc més amics.
