Es que, quan les coses no poden ser, és que no poden ser. Amb tota l'il.lusió havíe penjat informació, que després vaig eliminar, sobre la Marxa Nocturna Fredes-Paúls ja que, quan ja estava decidit a fer-la amb Víctor... gerro d'aigua freda: tenim compromís familiar i, com deie Miliki: "No hay nada más lindo que una familia unida..." en fí, ja li donaría jo al Miliki. En resum, nada de lo dicho. Haurem d'esperar a l'any que vé.
Una vegada superada la decepció, havía que buscar un altre alicient i, vaja, el vaig trovar de seguida: fer la Petjada de Moró. Fa uns quants anys que no la faig i em venie de gust. De fet, la recorde com una bona cursa, amb bons paratges, no massa dura... i ben surtida a la meta, que tot compte. Total, que quan ja estava decidit a fer-la, possiblement amb Juan... un altre gerro d'aigua freda: just aquest cap de setmana ja haviem programat una marxa per la Serra d'Espadà que tenim pendent amb Paco, Isidoro i companyia des de fa no sé quants anys. I, com deia no sé qui: "quien tiene un amigo, tiene un tesoro...", doncs la opció és clara. Un altre assumpte pendent per al 2013 (si es que no s'ha acabat el món).
Bé, després d'aquesta "breu" introducció, ara va la crónica de la marxa d'avui. Ja que no era possible competir en la Petjada, Juan i jo hem agafat el cotxe i ens hem acostat a Moró per tal de fer la ruta de la cursa al nostre aire.
Aquesta eixida ens ha servit per a provar el Garmin amb la ruta descarregada del Wikiloc i, realment, ha funcionat a la perfecció. Ens ha avisat les dues vegades que ens hem eixit de la ruta i hem tornat de seguida a trobar-la.
La ruta ja no segueix exactament el recorregut que jo mitj recordava: ni l'eixida del poble ni la tornada des del Mollet són els mateixos i, de no ser pel rellotge, hauriem perdut la ruta amb tota seguretat.
Cal dir que el millor d'aquest recorregut és la pujada al Mollet, amb un inici per una zona boscosa i d'umbría que es sembla a la zona de les Santes, al Desert de les Palmes. A mida que vas guanyant alçada, va cambiant el paisatge i la vegetació i el camí es va obrint, deixan-te veure al arribar a la zona més alta, una vista realment espectacular: Moró, l'Alcora, Llucena, Les Useres... i, al fons de tot, vigilant-ho tot, Penyagolosa.
La baixada, no sé per qué, la recordava llarga i ràpida... m'ho tinc que fer mirar. Baixada curta i més bé lenta. Espere no tornar-ho a oblidar.
Un cop acabada aquesta baixada, s'arriba a un tram d'asfalt que Juan coneix com "las tres muertes". Hosti, tú, només el nom ja t'espanta. Pero no, resulta que només espanta si ho fas en la direcció contraria a la que l'hem feta, per qué nosaltres hem seguit baixant fins arribar a l'Ermita de Sant Vicent. Aquí és on he començat una ruta nova. El camí a era totalment nou per a mi.
A partir de Sant Vicent, una nova pujada amb prou de desnivell, un tros corredoret i una altra pujada (aquesta vegada més curta) que et fa crestejar uns quants metres, per a tornar al camí que puja a l'ermita peró ja en direcció a Moró.
El tram final, com sempre que estàs arribant a la meta del poble, és el més pessat. Veus el poble i no arribes i, com a remat, et duen per asfalt. Peró, és clar, cada vegada està tot més urbanitzat... es lo que hay...
Per a acabar la ruta, Juan i jo hem recuperat una costum que, per desgràcia, només podem gaudir a l'estiu: la vista al bar i la cesvesseta.
Espere que aquesta no sigue l'ultima de la temporada... i, si és possible, més nombrossa.
Enllaç a la ruta: http://connect.garmin.com/activity/182180502
