Avui tocava eixida llarga, prou llarga. Una eixida programada des de fa quasi dos messos i realment esperada amb moltes ganes pel grup que hem acompanyat a Vicent i Manolo en la preparació de la III Marató de Castelló. Potser algo tingue que veure l'esmorzar que ens esperava a l'arribada.
De qualsevol manera, no ere qüestió de perdre's aquesta eixida amb aquest gran grup malgrat les condicions físiques de les meues cames durant les tres darreres setmanes (només una eixida des de la Mitja Marató i molésties, moltes molésties...). Peró bé, pel que sembla, el Reflex, els antiinflamatoris, les cremes, el Condrosorb i la mare que ho ha parit, han fet possible que pugués participar amb els amics d'un matí "cansado a la par que entretenido...".
La cita era a la Font del Passeig del Riu Nilo, al Censal. Afortunadament, tota l'aigua que havien anunciat per al cap de setmana caigué la nit anterior i, a les 7 i mitja del matí, el cel no semblava amenaçar pluja. Així doncs... a correr!
El recorregut de la ruta ere molt senzill: baixar al Grau i seguir la costa en direcció nord, és a dir, Voramar, Vía Verda, Oropesa, Torre la Sal i Ribera de Cabanes.
Amb molta por per les molésties que venia arrossegant ha començat la baixada cap al Grau i, tot i la sessió de Réflex abans d'eixir de casa, al poc de temps he començat a notar-les peró... amic, avui era el día de "la rodada" i hi havia que aguantar.
Xarrant, xarrant, en 1:30 ja estavem al Voramar i, arribats a aquest punt les molésties havien desaparegut. Potser perqué no els feie cas? No sé... Peró el cas es que, arribats a la meitat del recorregut, ja no hi ha possibilitat de tornar.
Com deie, avui ja no ha plogut i el dia ens ha regalat un matí espléndit. El tram de la Vía Verda, sempre agraït a la vora de la mar, ens ha mostrat un espill amb núvols i sol, digne d'aquesta fotografía.
Fins a Oropesa, ha estat molt freqüent el creuar-mos amb molts corredors que, de ben segur, també preparaven la Marató, molts d'ells donant-ho a entendre clarament amb la samarreta de l'any passat. Peró, un cop arribats allí, "se acabó, nos hemos quedao solos...". Ja sóm al quilómetre 23, després de correr unes 2h i 6 minuts. Nou quilómetres més i s'ha acabat. Pan comido. Ja-ja.
Para un servidor quedava el pijor. En arribar a Marina d'Or, el pont que travessa el barranc de Chinchilla estava trencat per la riuada de la nit anterior i, al botar intentant salvar l'aigua, he notat una punxada. Ja està! Quilómetre 26 i a patir.
A aquestes alçades, només l'amor propi ha fet que no parés. Isidoro, Manolo i Juan ja duen un parell de minuts d'aventatge i Paco i Vicent anaven uns 50 metres per davant meu. I, finalment, ho he aconseguit, encara que reduïnt la marxa fins als 6 min/qm. per a arribar a Casa Paco amb 2h57'. Cansat, mig fotut, peró molt satisfet.
Si una cosa m'ha quedat clara després de la rodada d'avui és que, definitivament, no faré la marató. Almenys enguany. No es poden correr 42 quilómetres amb problemes físics i després veure't obligat a parar qui sap quants díes...
També ha quedat clar que, cadascú al seu ritme, tot el grup estarie preparat per a assolir el quilometratge d'una marató. Estarie bé fer-ho l'any que ve... Peró aixó será.... l'any que ve.
Ara torna el temps de la muntanya.
