dilluns, 10 de desembre del 2012

III MARATO DE CASTELLO

... o cóm gaudir un matí d'un diumenge, sense eixir a correr.

Com estic segur que deuen de pensar Vicent i Manolo... per fí ha passat la III Marató de Castelló.   Per fí han acabat els entrenaments "a piñón fijo" per qué ho diu en el planning.  Per fi han acabat les eixides planes de 25 quilómetres (i més...).   En definitiva, per fí tornarem tot el grup a les muntanyes, que ja us trovabem a faltar, nassos!!!
 
 
 
 
Per a un aficionat-espectador, la qüestió en un espectacle com aquest es trovar una ruta adequada per tal de veure els més punts de pas possible.  Afortunadament, per a aconseguir-ho, tenim a Paco, que ja havía preparat una ruta en la que podriem controlar als companys, al menys fins la meitat de la cursa.
 

 
Millor que jo, les paraules d'aquests herois, poden expressar qué és una marató:
 
 ...tot passa a partir del km 30-32 ino se com contar que es sent a partir d'eixe moment, només hi ha 10 km fins al 42 però que llargs son i quantes coses te passen pel cap.  Una experiencia, de veritat. (Manolo)
 
Ya esta. He participado en el III Maraton de Castelon, mi segundo reto. Y la segunda satisfaccion personal y deportiva. He mejorado el tiempo del año pasado, bajando de 4 h. En una experiencia que todos, alguna vez deberían vivir. Aunque mi marca es modesta, se agolpan sensaciones tan intensas como opuestas que no se pueden explicar, dolor inimaginable, pero alegria y emoción cuando cesa, cansancio extremo pero sentimiento de plenitud y orgullo, por atreverse a tocar mas allá del limite, eso hace que sea mágico cuando ademas estas rodeado de tanta gente que te apoya y anima. Especialmente quiero dar las gracias a mis amigos por ayudarme, doptarme y apadrinarme en su grupo. A ellos debo mi buena progresión y el resultado de hoy.
(Vicent)

Llegint aixó, ja está... no es pot explicar res més.

O potser sí, quan ens tornem a trovar a la muntanya...

1 comentari:

  1. Joder, has conseguido que me emocione. Y eso que no has transcrito todo el comentario....
    Me ratifico en el ultimo punto.
    No importa el asfalto ni la montaña realmente es, ese compartir, esas vivencias, esos momentos lo que los hacen únicos y diferentes.
    Mas gracias
    Vicent Fabregat

    ResponElimina